Mery Sales a propòsit de ‘Seres fuera de campo’

Mery Sales a propòsit de Seres fuera de campo.
Exposició: Seres fuera de campo. Comissari: Álvaro de los Ángeles.
Organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i la Fundació Xirivella Soriano on s’exposa fins al 20 d’octubre.

Mery Sales exposa a la Fundació Xirivella Soriano de València Seres fuera de campo. Una mostra que aglutina bona part dels seus anys de creació pictòrica. Recolzada en la poesia, la filosofia i el pensament teòric de Maria Zambrano, Hannah Arendt i Simone Weil, l’artista construeix la bastimentada del seu fer pictòric, que concep com una investigació de caire feminista i fort compromís social.

És la mateixa Mery Sales qui ens fa d’amfitriona per explicar amb besllum els per què i els com d’uns llenços que no es conformen amb la qualitat estètica sinó que apel·len diligentment a eixe equilibri efímer entre mirada i pensament. Cadascun d’ells són la conjunció de text i imatge, que se situa en els marges des d’on extraure a la superfície mateixa del llenç veritats ocultades al llarg del temps i dels espais.

Els llibres de i sobre la tríada d’autores que nodreixen l’obra de Sales estan presents a la mostra. Són la font primera. Almanac custodi d’idees. Els trobem ordenats a unes vitrines de vidre les quals constitueixen tota una declaració d’intensions que ens situa davant una artista honesta que mostra l’obra final, les ferramentes emprades en el procés i també les idees germen del seu fer pictòric. I és que Sales fuig de tot artifici i grandiloqüència perquè la seua pintura és mitjà per a expressar-se a la vegada que constituir-se com a ésser social, i per extensió, crític.

Les vitrines amb els llibres d’Arendt, Zambrano i Weil.

En referència a les tres vitrines que contenen els llibres, explica Sales que, “representen a les tres filòsofes, separades com si de tres cossos es tractés. I una quarta vitrina que és el cos del procés creatiu, de com per a una pintora el pensament es construeix a partir del que llig, de referències, d’imatges, de moments vitals… Ací hi ha unes quantes pinzellades de moments, esbossos, fotografies, fins i tot el prototip de la dona elefant. Hi ha llibres assenyalats en els paràgrafs que tracten el concepte de natalitat d’Arendt. O el fragment que aborda els conceptes de vita nova i vita activa en què detecte la relació entre Hannah Arendt i María Zambrano”.

Preguntada per com va construir la tríada Zambrano, Weil i Arendt Sales situa l’inici en el llibre Algunos lugares de la pintura de María Zambrano. “Una filòsofa parlant de la pintura com aqueix lloc privilegiat on detenir la mirada. Ella escriu com jo pinte. La lectura de la seua obra em va portar a pensar com la pintura era una de les branques de la raó poètica. La poesia és pintura. I la pintura és pensament”.

Tot plegat l’artista considera els objectes de dins les vitrines com senyals, emblemes. També ho són, i estan presents, les escombraries del seu taller, “en referència a la part biogràfica de l’exposició encara que jo no pretenc parlar de mi mateixa, però necessite a vegades veure on estic i des de quin lloc poder parlar. Jo com a pintora, què aporte? Què pinte en aquest món? I que l’espectador es pregunte, tu què pintes? Tu què veus en el quadre? Què vols veure en el quadre? Quina responsabilitat tens en tot això?”.

Sèrie ’48 parias conscientes’.

Iniciem el recorregut de Seres fuera de campo en dos dels puntals clau: la memòria. Situades davant el llenç Cara o cruz, l’artista analitza com les estructures de pensament arriben a oprimir la societat. “Amb el títol ja parle d’un passat històric, més que ideològic, sobre el qual qualsevol pot fer una mirada crítica des del lloc en què estiga”. I el segon, el color roig. Davant el llenç El hilo rojo Sales explica la importància del color des d’una mirada retrospectiva. “Hannah Arendt defensava que pensar és estar viu. Per a mi estar viu és el roig, entre la llum i l’ombra està el color. Així és com el fil conductor és el fil roig. El fil del pensament, els nusos que vas desfent, en cas contrari vius mort o adormit. I la necessitat d’anar prenent consciència d’allò que et genera conflicte personal i social. I a mesura que vas desfent el fil vas construint-te com a persona i alhora com ser social”.

Amb Seres fuera de campo, Mery Sales busca trencar la por a pensar d’aquells que es veuen superats per la vastitud del món. Es suma a la tríada de pensadores per defensar que “pensar no és una cosa elevada, que en la mesura en què coneixes la dificultat dels altres t’adones que els altres són com tu, llavors penses. En la pandèmia estan els que a partir del que ha succeït li han donat voltes als ecocidis, el canvi climàtic, la situació laboral pròpia o la dels veïns. I hi ha qui no, que prefereix mirar-se en el seu xicotet món perquè té por, que potencia la ignorància i la indiferència”.

És més, prossegueix l’artista, “durant la pandèmia conceptes que jo tenia anotats com xarxa de suport mutu o empatia, de sobte s’han fet reals. No obstant això, el fet que aquests conceptes hagen aparegut indica que eren ací i que nosaltres com a societat estem espantats. I davant la por és impossible veure el mal. Seres fuera de campo persegueix confiar amb l’altre, amb gent anònima que no són ídols ni grans pensadors, gent que no ha de veure amb tu”.

Un raonament que ens porta a la sèrie 48 parias conscientes, “retrats que, més que la representació d’una persona, són la representació d’una idea. De fet, els protagonistes no són ni els dobles, ni jo, sinó els invisibles. Els desheretats, els malferits, Els éssers superflus d’Hannah Arendt. Els benaurats de María Zambrano. Els malferits de Simone Weil. I quins són els d’ara? Nosaltres, ells. És així com vaig decidir quines persones podrien representar-los. Gent que conec bé, que en algun moment s’han eixit dels marges del correcte, del que convé. Aquests pàries conscients representen tres conceptes: la renúncia, a la zona de confort perversa i imposada. La resistència, a la incomprensió, també a les dificultats. I la rebel·lia, per a ser conscient”.

Tríptic protagonitzat per la dona elefant.

El relat de l’artista fluix entre les idees de la tríada de pensadores. De fet en la seua argumentació s’entremesclen cites textuals que repeteix amb exactitud. Deia Weil “per a de veritat pensar no fa falta mirar les coses molt de prop”. I afegeix “si no des de dins, interioritzar-les. I a partir d’ací tu pots arribar a una profunditat molt major. Estant receptiu al fet que les coses succeïsquen”. Segueix, “no es pot parlar de les persones que pateixen, sense sentir que eres un ésser que sofreix. En la teua pròpia biografia hi ha vencedors i vençuts, exiliats, o responsables dels qui es va exiliar. D’ací la importància del posicionament. La proximitat”. Uns raonaments que sustenten els llenços Verdad i Ver y dar .

Parlem ara de la dona elefant. Iconografia reconeixible per la pel·lícula de David Lynch The Elephant Man (1980). “Em vaig utilitzar a mi mateixa per a retratar a un personatge. Empre la simbologia que li va atorgar Lynch, d’individu pur, vulnerable, en un món on no té cabuda. Encara que ni tan sols sap que li estan fent el malament, perquè creu que és un monstre. És un bon exemple de necessitar revelar-se però per a això s’ha de ser conscient. Llevar-se el coixí. Ella -jo en el quadre- no puc parlar, veure, sentir. Ja que quan et tapen el cap et quedes desorientat perquè és per on ens construïm, a partir dels sentits. El coixí representa la pressió social que et deforma. En un cas com aquest, el verd fosc potència el roig i ella té un color com a flor de pell. El problema no és seu, és una dona però ser-ho en un context d’homes, i conservador, la converteix en un objecte subjecte. De fet, el títol de la sèrie és Ser. Sujecta. Persona, en què acudim a l’alliberament d’ella fins que pot pintar. La idea que el pensament t’ajuda a ser conscient és fonamental”.

“Només en soledat se sent la set de veritat”. És la cita que acompanya la pintura del rostre de la Juana d’Arc de Carl Theodor Dreyer (1928). Confessa Sales que “pinte al personatge de la pel·lícula de Dreyer, fascinada pels primers plans. No vull que siga la Juana d’Arc francesa, un ídol. Si no el personatge fràgil enfront del judici i el que defensa és la seua veritat, perquè no pot mentir. Encara que la seua veritat no siga ni l’única, ni la certa, però és la seua. La seua pròpia fragilitat li fa adonar-se que no és ningú, i l’única cosa que té és la seua veritat, a la qual no pot renunciar. I s’abandona, amb un potencial grandíssim, i així la seua veritat resisteix”.

El vincle paisatge i retrat regeix Seres fuera de campo. Explica l’artista que és un doble “joc, estar fora de camp del concret, en un dels paisatges. Mentre que un altre constitueix una espècie de barrera o frontera que en lloc de limitar-te et crida l’atenció per a veure el que amaga aqueixa barrera de branques. Preguntada sobre els diferents nivells de nitidesa a l’hora de mirar el paisatge, “el difús t’ajuda a descobrir el que no es veu amb claredat, la raó i les certeses no són el camí d’investigació. És molt més interessant el dubte, la incertesa, el difús. Tot el temps és desconstruir per a poder pensar per tu mateixa. Un discurs que s’interromp o es trenca. Pensar a partir dels enderrocs”.

Quin sentit té comprendre? Remata Mery Sales, “t’ajuda a responsabilitzar-te, a saber quins són els teus drets, a poder decidir. La ignorància no t’eximeix”. I de crear consciència, de mostrar, de fer pensar tracta Seres fuera de campo.

 

Mery Sales a propòsit de ‘Seres fuera de campo’. EL TEMPS DE LES ARTS.